Amb només 17 anys la nedadora catalana ha sigut una de les grans protagonistes dels darrers Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro 2016 en guanyar una medalla d’or en els 400 lliures de natació i una de plata en la categoria S9 dels 100 metres esquena. Ha demostrat, com ella ens diu, que tot és possible amb esforç i actitud.
“L’esport et fa adonar que el “no puc” és un problema mental”
“Mai t’oblidis de somriure, perquè el dia que no somriguis, serà un dia perdut. Res és impossible”, afirma amb una rialla contagiosa en el seu web Núria Marquès, i així afronta cada dia les dures jornades d’entrenament, amb actitud. La discapacitat amb la qual va néixer a la cama esquerra diu que mai li ha impedit fer res del que s’ha proposat i, de fet, ara entrena amb gent sense cap discapacitat. Així, amb 17 anys i en la seva primera participació en unes olimpíades, ha sigut la nedadora més ràpida en els 400 mestres lliures i va emportar-se la medalla de plata en els 100 metres esquena en la categoria S9. “Estic supercontenta d’haver pogut complir un somni com era anar a uns Jocs -diu Núria Marquès, que assegura que se li fa difícil explicar en paraules l’experiència-. S’ha de viure! És una satisfacció enorme veure que tots els anys que fa que nedo, amb el sacrifici i esforç que això representa tant per a mi com per als que m’envolten, té aquesta recompensa. Semblarà tòpic, però tot i que sabia que era prop de les medalles, vàrem anar a Rio de Janeiro a gaudir de l’experiència i a procurar millorar les marques que tenia, com ja havíem fet sempre en tots els altres campionats internacionals. Era un repte enorme, també sabíem que si ho aconseguíem, seríem a tocar de les medalles… I va sortir molt bé! Va sortir fenomenal: resultava inimaginable aconseguir un or.”
Enamorada de la natació
-I què vas sentir quan et posaven la medalla d’or al coll?
-Quan et donen la medalla, a part de sentir una satisfacció personal enorme, t’adones de fas molt feliç a molta gent que ha treballat amb tu per arribar fins aquí: entrenadors, presents i passats; els pares, el meu germà, els companys, el club… Tots tenen una petita part en aquests èxits. I a escala institucional, poder representar el teu país en uns jocs paralímpics és la màxima aspiració per a un esportista. I si reps una medalla és el “súmmum” i el que en el fons esperen de tu. Em sento molt orgullosa d’haver pogut fer feliç tanta gent.
“L’esport et millora l’autoestima perquè et permet superar-te, t’ensenya valors com l’esforç, la companyonia, l’humilitat, que molts cops manquen en la nostra societat.”
-Com diries que ha influït la natació en la teva vida? Per què t’agrada?
-Des de ben petita els meus pares em van portar a la piscina, i la veritat és que m’ha agradat sempre l’aigua; m’hi sento molt còmoda i ha sigut el meu esport des de sempre. Penso que l’esforç, el sacrifici i l’afany de superació d’un esport individual com la natació influeix en tots els aspectes de la vida d’un esportista, ja que t’obliga a gestionar el temps, t’ajuda a concentrar-te i et dóna un alt nivell d’autoexigència si vols estar entre els primers. Només pots realitzar aquest esport si t’agrada; em seria impossible nedar a aquest nivell si no gaudís del que faig.
Competir amb actitud
-I competir, t’agrada?
-Sí, és on puc comparar i veure els resultats de les moltes hores dedicades a l’entrenament. Entreno en un club per poder competir; si no, en comptes d’entrenar, nedaria per mantenir-me en forma i prou. Jo diria que per competir s’ha de fer amb actitud, i entrenar també. Si no ho fas amb actitud, perds el temps i perjudiques els teus companys. Fer-ho amb actitud no vol dir que sempre surti bé, però surts satisfet i quan no ho fas ho saps, ho notes…
-Quines persones t’han donat més suport, tant en la teva carrera esportiva com en la carrera personal?
-Tota la gent que m’envolta: pares, entrenadors, companys… Si t’esforces, la gent ho nota, t’ajuda i s’implica, és una cadena. La gent que tinc al meu voltant sabia des de fa anys que volia arribar a participar en uns jocs paralímpics i tots m’han ajudat molt, fins i tot quan hem passat moments dolents. Tant els meus pares com el meu germà crec que estan molt orgullosos del fet que hagi complert el somni d’arribar a Rio, que hagi guanyat les medalles, tot i que igual que jo, estem tots en procés d’assimilar com n’és de gran.
-Com és el teu dia a dia? Quantes hores dediques a entrenar?
-Em llevo a les 6.30 h del matí, a les 8 h estic a classe al meu institut, plego a les 14.30 h i a les 18 h vaig a entrenar fins a les 20 h. Alguns dies fem una horeta més de físic i algun altre dia entrenem abans d’anar a l’institut. Entreno de dilluns a dissabte, així que estudio a casa les hores que em queden. Realment em sento afortunada perquè faig una vida bastant normal.
“Penso que l’esforç, el sacrifici i l’afany de superació d’un esport individual com la natació influeix en tots els aspectes de la vida d’un esportista, ja que t’obliga a gestionar el temps, t’ajuda a concentrar-te i et dóna un alt nivell d’autoexigència si vols estar entre els primers.”
Nuria Marques: Si vols, pots
-Per què recomanaries fer esports als nens, nenes i joves?
-L’esport et fa desconnectar del dia a dia durant una estona, et millora l’autoestima, perquè et permet superar-te, t’ensenya valors com l’esforç, la companyonia, l’humilitat, que molts cops manquen en la nostra societat. Els recomanaria fer esport, perquè, si ho fan amb actitud, s’ho passaran molt bé. Jo tinc una vida lligada a l’esport, el practico des de ben petita, i diria que la meva formació com a persona i la meva educació han anat sempre lligades a l’esport, al compromís de no saltar-te un entrenament, d’esforçar-te fins i tot aquell dia que estàs cansada, de superar-te a tu mateix cada dia; això fa que després siguem com som. A mi la natació m’ha ajudat a sentir el valor del compromís, de la superació, l’esforç, la humilitat i la companyonia.
-Dius que la teva discapacitat física a la cama esquerra mai t’ha impedit competir ni fer vida normal. Què els diries a les persones que han de superar una discapacitat o un problema?
-Jo vaig néixer amb la discapacitat, i penso que no és el mateix que el que la té per una causa sobrevinguda, però crec que un cop passat el dol, cal aixecar-se i mirar endavant aprofitant totes les altres capacitats, que són moltes més. Penso que l’esport et fa descobrir precisament això: l’esport et fa veure que el “no puc” és un problema mental, que si vols pots. Potser d’una altra manera, però pots, quan ho intentes pots i quan ho has aconseguit ja no hi ha qui et pari. Quan vas a una competició de natació convencional o de natació adaptada t’adones que a tot arreu hi ha gent amb limitacions importants. A uns els diuen discapacitats a d’altres no (nervis, falta de concentració, etc.), però al cap i a la fi són limitacions que l’esport et dóna la possibilitat de superar valorant la resta de capacitats que tots tenim. I això és el que fa gran l’esport.
“Jo vaig néixer amb la discapacitat, i penso que no és el mateix que el que la té per una causa sobrevinguda, però crec que un cop passat el dol, cal aixecar-se i mirar endavant aprofitant totes les altres capacitats, que són moltes més.”
-Penses ja en la teva participació a Tòquio?
-Anirem pas a pas! Per anar a Tòquio encara queden 4 anys, i tot i que no haig d’amagar que m’agradaria ser-hi, anirem any a any. Aquest any intentarem ser al campionat d’Espanya de Natació (convencional) i a l’estiu i el mes d’octubre del 2017 hi haurà el mundial a Mèxic.
