Marta Utset, la directora i creadora de l’Escola 30 Passos, explica els principis pedagògics d’aquesta escola de nova creació que treballa perquè els infants aprenguin des de la seva pròpia experiència alimentant la seva curiositat innata.
En el blog de l’escola 30 Passos hi ha un missatge: “Desitjo una escola on tothom pugui ser qui és”. Aquesta podria ser una primera definició d’aquest centre escolar que ha iniciat el seu camí aquest curs 2016-2017 dins la xarxa pública de Catalunya. Tot i que l’Escola 30 Passos és també molt més. La seva directora i impulsora, Marta Utset, assegura que és sobretot una escola per viure: “Volem una escola on tothom tingui valor sempre i on cada infant se senti acollit, cuida’t i se l’acompanyi des del respecte a qui és.”
Situada a la Sagrera, actualment l’Escola 30 Passos té 75 alumnes repartits en 3 grups de 25 alumnes de P3. El nom del centre va ser escollit per votació entre diferents propostes argumentades realitzades pels pares i mares dels infants de l’escola. “Va guanyar 30 Passos, la distància que delimitava el terreny sagrat, un espai de protecció que envoltava les esglésies de l’època medieval on no s’hi podia dur a terme cap acte ni de guerra ni de violència. Era un espai de treva. I a més és sinònim de Sagrera”, explica la directora d’aquesta escola de nova creació que desenvolupa un projecte innovador. El projecte de l’Escola 30 Passos està basat en tres principis pedagògics que s’apliquen alhora per primera vegada en un centre escolar.
Tots els infants s’han de sentir còmodes, ben acollits, tranquils i amb la llibertat de poder-se expressar com són.
Adaptar-se a cada infant
“El primer pilar és la forma que tenim d’acollir i acompanyar els infants. Fem un acompanyament emocional i personal de cada infant, sempre segons les seves necessitats i les de la seva família. Això vol dir que els infants ens han de conèixer bé i que el procés d’incorporació a l’escola és tan lent com calgui, perquè els infants i les famílies se sentin segurs i confiats. Hi ha infants que estan molt acostumats a incorporar noves persones a la seva vida, mentre que n’hi ha d’altres que no. En la mesura que volen -i poden- les famílies es queden a l’aula amb els seus fills i filles el temps que necessiten: uns es queden 30 minuts i marxen mentre que d’altres conviuen amb els infants a l’aula durant diferents mesos… Donem a cada infant allò que necessita, així, per exemple, alguns infants porten bolquers i d’altres no, i no s’obliga cap infant a accelerar aquest procés. No estem davant una adaptació escolar, perquè nosaltres creiem que ningú s’ha d’adaptar a l’escola, sinó que és l’escola la que s’ha d’adaptar a cada infant. De fet, des de la nostra perspectiva, les famílies són les qui ens donen el permís per formar part de l’entorn emocional, social i afectiu dels seus fills i filles. Així també, si algun dels infants necessita fer migdiada, la fa; mentre que qui no la necessita no la fa… Tots els infants s’han de sentir còmodes, ben acollits, tranquils i amb la llibertat de poder-se expressar com són.
Fem un acompanyament emocional i personal de cada infant, sempre segons les seves necessitats i les de la seva família.
-I quin és el segon pilar pedagògic de l’escola?
-La segona pota del nostre projecte docent està basada en la pedagogia sistèmica. Això significa que els grups humans som uns organismes vius on cada persona té un paper o va trobant el seu lloc dins el grup respecte dels altres, i quan algú canvia, necessàriament, canvia tot el grup amb ell, així com la seva manera de relacionar-se i de funcionar. Entenem també que cada infant forma part d’un grup que és la seva família i com a escola reconeixem el valor de la seva família i ajudem també cada infant a reconèixer-la.
Aprendre des de l’experiència personal i la interacció amb els altres
-I la tercera base pedagògica que conforma la línia de l’escola 30 Passos quina és?
-Doncs com a mestres ens alineem dins del que es coneix com el socioconstructivisme cultural, que assegura que cadascú de nosaltres construïm de manera personal els nostres propis aprenentatges. És a dir, els aprenentatges depenen sobretot de la teva experiència personal, tot i que no te’ls construeixes sol sinó amb l’ajuda i la interacció amb els altres. Així, aprendre i créixer són sinònims i s’assoleixen millor quan es duen a terme des de la interacció amb altres persones. Si tinc al meu costat algú que m’anima, que em planteja preguntes, podré anar més enllà que tot sol. Així, el que fem és acompanyar cada infant a desenvolupar al màxim les seves capacitats mentre el seu aprenentatge es dóna entre iguals i amb la intenció d’entendre el món on ens movem i vivim. Per a mi aquesta és una de les grans diferències entre les altres escoles, perquè cada dia treballem en funció del que va sorgint i es planteja a classe, sense llibres de text i en funció de les preguntes i problemes que volem resoldre. No organitzem ni muntem classes ni hi ha racons… Les matemàtiques, la física, etc., les anem descobrint a mesura que vivim l’escola i dels reptes que se’ns plantegen en el dia a dia.
-Em pots posar un exemple?
-En una de les aules un nen porta habitualment animals de mar… I un dia estàvem explicant la caputxeta vermella. Així que vam parlar dels animals del bosc. Vam construir un bosc amb cartó i també hi vam recrear els animals que pots trobar al bosc. El nen que et comentava insistia que volia trobar un espai per als seus animals de mar. Així que finalment la resta de nens i nenes de l’aula li van fer cas i algú va dir: “Doncs, si són animals de mar, hem de crear un mar perquè els animals hi puguin viure”. I ara estem en això. Tenim el repte de crear un mar. Hem vist que quan tirem aigua a la sorra del pati amb la intenció de “construir” un mar l’aigua desapareix. I no sabem per què. Tenim diferents hipòtesis: “L’aigua s’ha assecat”. L’altre és que “l’aigua està sota…” Encara ningú ha dit que la sorra absorbeix l’aigua… La idea és que quan tu necessites és quan aprens realment. I així anem descobrint el coneixement.
Alimentar la curiositat innata
-Un dia una de les classes va escriure una carta a una de les seves companyes i va ser un gran esdeveniment…
-Sí. Una nena, la Neyla, va marxar a Hongria un mes. Així que tots els seus companys i companyes de classe van preguntar on era. “A Hongria! On és això?”, van preguntar. Vam anar a buscar una bola del món per veure on era Hongria. I la següent pregunta va ser: “I com ha arribat fins allà?”. I a partir d’aquí tothom va explicar la seva experiència en diferents viatges i mitjans de transports: avió, metro, cotxe… Aleshores li vam escriure una carta a la Neyla que vam anar a tirar a la bústia. Hauries d’haver vist la cara de tots els infants quan la carta havia caigut per la boca de la bústia i ja no es podia agafar, i després quan la Neyla es va fer una foto amb la carta quan li va arribar a Hongria!
-Es tracta de mantenir viva la seva curiositat innata?
-Exactament. En aquesta edat tot és curiositat, ganes d’aprendre i de descobrir com funciona el món. Nosaltres el que intentem és alimentar aquesta curiositat i que aquestes ganes segueixin vives en lloc d’apagar-les amb programes i lliçons imposades. El que fem és aprofitar les seves preguntes per generar coneixement, i, ara com ara, són tantes les seves ganes, que ens falten hores per aprendre més. Un altre dels nostres objectius és que ningú pugui dir: “No, això jo no ho puc fer!”. M’agradaria que ningú se sentís etiquetat i que se sentís amb el permís de ser com és. Volem que tots els infants de l’escola tinguin una experiència positiva amb la cultura i amb el coneixement, cosa que avui dia hi ha molts nens i nenes que no els passa. Molts infants ja a sisè no volen saber res ni de les matemàtiques, ni de la llengua i viuen amargats de tot el que està relacionat amb l’escola… No hauríem de permetre que passés. Al llarg de la meva experiència com a mestra en diferents escoles sents comentaris com: “És que aquest nen o aquesta nena ja es veia des de P3 que no aniria bé…” La meva pregunta és: “Per tant, vam ser nosaltres els que no el vam saber ajudar?”
Entenem que cada infant forma part d’un grup que és la seva família i com a escola reconeixem el valor de la seva família i ajudem també cada infant a reconèixer-la.
-I el tema de posar límits i aprendre a respectar unes normes resulta més complicat en aquest cas?
-Mantenir alta la seva motivació per aprendre no vol dir que sempre facin el que vulguin. Cada grup estableix les seves normes pactant-les, però hi ha dues coses que tothom ha de respectar: no podem pegar ningú ni fer-li mal, ni tampoc es pot trencar el material de l’escola que és de tots i té un valor. A partir d’aquí, la resta es pacta. I es respecten les necessitats de cada infant: les seves ganes de menjar -també sempre d’acord amb el que demana la família-, la seva temperatura –n’hi ha que van descalços i d’altres molt tapats-, etc.
-I com valorares el camí fet fins ara?
-Estem gaudint i aprenent molt! Com a mestres el projecte ens obliga a parlar molt entre nosaltres i també a formar-nos constantment. Tenim grups de reflexió de pares i mestres també per estar amb estreta comunicació amb les famílies. De moment el resultat és molt positiu, els infants han adquirit molta autonomia i venen feliços a l’escola. Els pares també se senten integrats i són molt participatius del projecte. Caldrà veure l’any vinent quan vinguin els nous infants i aquests, que ara han obert el camí, es converteixin en els grans… Ara estem a P3, però el sistema d’aprenentatge se seguirà aplicant fins a sisè, i molts de nosaltres tenim altres referents en l’àmbit educatiu.
Com ho podem fer?
-Generant un entorn acollidor i motivador.
-Organitzant els aprenentatges de manera globalitzada, real, vivencial i cultural.
-Aprenent en les interaccions de la comunitat grup-classe, amb els altres grups, amb les famílies, amb l’entorn, amb experts, amb materials i recursos…
-Vivint històries autèntiques i complexes, amb sentit, que ens facin emocionar, fer, pensar, comunicar-nos…
